Temps era temps, els primitius o salvatges (al capdavall persones com nosaltres) que s’assentaren en la plana de l’Empordà, van transportar, alçar i muntar monuments d’enormes pedres. Encara avui podem empassegar amb alguns, ja que, tot i destacar enmig la natura, ens semblen gairebé part integrant d’aquesta. No podem oblidar però, que, com tota construcció humana, gaudia d’una intenció. Els monuments megalítics eren la desembocadura de la vida, resultat de l’amor d’altres semblants, la llar pels companys fallits, és a dir, tombes d’inhumació. Existien enterraments individuals, o de parella, i col·lectives, imposant una arquitectura necessàriament diferent.

La zona que s’estreny entre la riera Fonteta i el Ridaura i s’endinsa al massís paleozoic de les Gavarres, compartida entre els municipis de Calonge, Romanyà de la Selva i Santa Cristina d’Aro, devia complir algunes condicions cercades: s’hi localitzen cinc dòlmens, cinc cistes (són: Suro del Rei, Finca d’en Guitó, Carretera de Calonge, Pedreres Dretes d’en Ruàs, Bosc d’en Roquet) i set menhirs. En canvi, no s’hi coneixen coves artificials i, de fet, tampoc veritables paradòlmens.

Mas Bousarenys és el millor exemple empordanès de sepulcre de corredor tardà. Característica d’aquests dòlmens és la prolongació de la cambra funerària amb un passadís estret i baix. Semblen ser construïts assíduament del 3200aC i el 2500 aC. Concretament aquest, sembla datar entre el 2700aC i el 2500aC. Com en altres casos tractats, el pas del temps, la pèrdua de valor i de significat, l’ha anat arraconant i aïllant en un oasis temporal: relativament perduda a la urbanització de Roca de Malvet (a Santa Cristina d’Aro), al costat de la parcel·la 92.

Bibliografia:

SAURÍ i ROS, M. Concepció i SOLER i SIMON, Santi (coord.) Història del Baix Empordà. Història de les Comarques Gironines (Vol. IV). Diputació de Girona: Girona, 2006.

TARRÚS, J. i CHINCHILLA, J. Els monuments megalítics. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona / Caixa de Girona: Girona, 1992.